El Cap de Creus

Allà on els Pirineus topen amb la Costa Brava, entre la terra i el mar, hi ha el Cap de Creus, un dels millors paratges naturals del nostre país, i del món també. Anar caminant des de Cadaqués pel Camí Antic fins al Cap de Creus si fa un bon dia és un dels grans plaers que ens ofereix la natura i el fet que el tinguem tant a l’abast no fa si no augmentar-lo per tots aquells que ens estimem el nostre territori més proper.

Una vegada un cadaquesenc orgullós va dir-me que a casa seva hi començava la llibertat, perquè no debades s’hi havia d’arribar expressament. Aquesta realitat, per moltes corbes que suposi (d’aquelles que als de ciutat, sense Biodramina, ens porten a un estat catatònic), converteix Cadaqués en un indret privilegiat i, més encara, el Cap de Creus. M’he anat creient el cadaquesenc, perquè si la llibertat comença on hi té lloc l’elecció personal i Cadaqués és elecció indiscutible, sens dubte, la metàfora sentencia. I entenc que això alguna cosa deu tenir a veure amb les sensacions que el blau immaculat del cel, l’esplendor de l’aigua del mar, la puresa de la roca que trepitgem,... ens transmeten durant aquesta passejada i des del propi Cap de Creus, un cop estirats per entre les roques, conversant amb els amics –tot fent una bona cervesa ara que el “mediterràniament” està de moda-, gaudint d’un bon llibre o simplement relaxant-nos. Voldries que aquell moment no s’acabés mai. Quants cops no hem pensat, enmig d’un viatge, en anar a viure a una altra banda per molt que després ho deixem córrer?

Suposo que la tramuntana, indestriable d’aquest paisatge per qualsevol que l’hagi trepitjat, també hi contribueix amb força. La tramuntana és un vent fred i turbulent que ve del nord i que un cop instal•lat al Cap de Creus sembla que vulgui arrencar-te amb força de la Terra; el fet de poder-hi mantenir els peus clavats ens reafirma: estem vius, caminem en la bona direcció –fal•làcia o no, és el que tenen els “viatges”-. És la pròpia tramuntana la que ha definit el paisatge del cap, erosionant-ne les roques de forma sistemàtica i construint així formes singulars i capritxoses que també acaben donant-nos la raó, al Cap de Creus la muntanya no s’empassa l’home si no que s’hi fon en una comunió, aquest cop absoluta: la muntanya, el mar i l’home.

Si a tots aquests elements hi sumem encara el romanticisme que tant el cinema com les arts en general han atribuït al llarg dels temps a aquest magnífic paisatge –la vella casa de Dalí és a tocar!-, no hi ha dubte de que aquesta passejada fins al Cap de Creus resulta tant emocionant com imprescindible per a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat. I si després d’aquest itinerari, a més a més, concloem la jornada amb un bon arròs al restaurant del far el dia serà completament rodó i en tornar a casa, de ben segur, tindrem un desig en ment: tornar-hi la primavera vinent. Els deliris de mudança malauradament solen ser passatgers.